Poemas íntimos

Cabell al vent Despentinar-se amb la vida, deixar que l'aire desfaci els nusos, que el temps jugui amb cada fil, sense por, sense presses. Que el vent em despentin, com ho fan els dies incerts, com ho fa el destí quan decideix sorprendre'm. Despentinada, sense pressa, caminant a poc a poc, però amb la força de qui abraça allò incert i segueix endavant. Forta, delicada, jo. N.R.

"Cuerpo de niebla" El viento susurra a través de mi ser, y la tela, ligera como un sueño, baila con la brisa, acariciando mi forma etérea. No soy carne ni sombra, solo un suspiro suspendido en el aire, un eco de lo invisible, un murmullo de lo que no se puede tocar. Mi figura se disuelve, como el alba que se pierde entre las nubes, como el instante que no deja huella, pero queda en el alma para siempre. Soy un suspiro de luz, un reflejo fugaz, un cuerpo que se disuelve, descorporeizándose en la esencia del viento. Desvaneciendome en la intangibilidad del tiempo. N.R

Una ploma d’ocell escriu des de la boca, no per parlar alt, sinó per deixar volar l’ànima. Paraules lleugeres, pauses que respiren, poemes que no pretenen, només són. Hi ha bellesa en la senzillesa, veritat en allò que no es força. Autenticitat és escriure amb la pell, sentir amb la tinta, i ser amb cada silenci. Com la ploma que cau… sense fer soroll, però deixa empremta. N.R

"Pluma" Pluma al viento, volátil, como el susurro de la nada, sutilmente danza en el aire, fuerte y sensible, rompiendo la quietud del día. Fluctúa, entre sombras y luces, como la vida misma, que en su fragilidad encierra un poder inmenso. Cae, se levanta, se arrastra con el viento, sin miedo al destino, sin promesas, solo siendo. Cada pluma un instante, cada vuelo una lección, en la búsqueda de ser, y de encontrar el equilibrio entre lo eterno y lo efímero. N.R

Dansar amb els somnis Dansar amb els somnis, un vol sense lligams, fluir, volar, crear, en un univers de textures. La fotografia, el meu llenguatge, la meva manera de parlar, emocions plasmades, històries per explicar. Evasió, una fuita a la realitat prosaica, un viatge introspectiu, una cerca poètica. Capturar l'essència, la bellesa fugaç, la màgia dun instant, que la memòria abraça. Què és l'art, sinó l?expressió de l'ànima? Un crit silenciós, una passió que inflama. La fotografia, el meu art, la meva manera de sentir, un univers de somnis, que vull compartir. N.R

L' anima plena de presencia No són els grans crits els que trenquen el silenci, ni les grans glòries les que omplen l’ànima. És el pas menut, el gest quotidià, la mirada breu que no s’oblida. És el cafè que arriba calent, la mà que et sosté sense dir-ho, una finestra oberta, un “com estàs” sincer. Mil detalls menuts, teixint la pau o el neguit, com fils invisibles que cosen el que anomenem vida. La felicitat no trona, sospira. La tristesa no esclata, gota a gota cala. I entre tot eixe brodat invisible decidim com caminar-lo: amb els peus plens de pressa, o amb l’ànima plena de presència. N.R.

Nuet Paraules mudes, que no ixen però pesen. Un nuet a la gola com una branca que abraça, com un silenci que oprimeix però no ofega. Calle. I en el callar, pense. I en el pensar, temble. Les paraules s’amuntonen, els poemes prenen forma sense veu, però amb cos. Jo, que no sempre parle, però sempre sent. Jo, que parle amb la imatge i amb la paraula, amb allò que es veu i amb allò que fa mal. Perquè a vegades l’art és això: dir sense dir, cridar des de dins amb flors menudes que brollen a la pell. N.R